Si bé la Lladre de llibres els robava en plural, jo em limito a emportar-me'n, ara per ara, un de sol: el seu. Cada pàgina que passa m'atrapa una mica més. La seva història, sumada a la sinestèsia de la seva redacció, em fascinen. I així, paraula rere paraula, el trajecte en tren de la tarda d'ahir, semblava que s'anés escurçant. Serà la màgia de les paraules, que tan bé coneix la lladre, la curiosa Liesel, que ho pot tot, i m'apropava més ràpidament al destí que m'espera. Perquè em moria de ganes d'arribar-hi, feia temps que no ho sentia, i ara altre cop els nervis se'm removien dins la panxa, l'emoció em desbordava mentre anava sentint, de fons, aquella veu mecànica que va anunciant la 'propera parada' fins que, finalment, anuncia 'El Clot-Aragó'. Ja hi era. Merda. No, encara faltava el pitjor, la fatídica línia vermella del metro, la gairebé asfixiant línia vermella. Un, dos, tres...Onze parades? I els meus càlculs d'home de lletres em deien que això signifiquen vint-i-dos minuts d'agobiant trajecte. Arribaria massa just. Lladre, ajuda'm. A cada parada que feia, mirava fora. ''Només n'ha passat una?''. Universitat, 3,35 p.m. ''Arribaré a les 3,47, i encara hauré de buscar el lloc. Merda.'' Espanya, 3,38. ''Va, que guanyo una mica de temps''. A les 3,42 arribava a la meva parada. Fantàstic, havia guanyat minuts. 3,43 en sortir del vagó. ''N'acabo de perdre un, hauré de guanyar-lo caminant a pas ràpid.'' Tot just sortir de l'estació, un raig de sol desafiant m'enlluernà. ''I ara, cap a on? Allà, sembla que sigui el carrer...'' Sí, ho era. Carrer de Burgos, cap a l'esquerra trobaria el número 55. Cada passa se'm feia més lleugera. Al final, no sabia si caminava, corria, o ballava. Jo crec que la tercera, com si fos aquell Billy Elliot que abandonà els guans de boxe per calçar-se sabatilles de ballet. Al fons veia uns arbres. Bé, quatre branques verdes, per ser francs. Si, era allà, a la fotografia s'hi veien uns arbres que, de fet, tapaven el cartell del local. Però ara el veia ben clar. ''Cap a dins!''. Quines ganes en tenia, era una necessitat. El seu afecte especial, la seva energia inagotable, i aquell somriure sempre present mentre et va animant, et va aconsellant, et va corretgint. Sabia que, molt segurament, la meva cara estaria mostrant-li serietat, que si no fos perquè ja em coneix, pensaria que estic enfadat, enrabiat, i sobretot, tancat en mi mateix. Però no. Estava concentrat en donar el màxim, en fer-ho bé. I així, fins que les dos hores de classe havien acabat. Em sentia bé, malgrat tot. En tenia més ganes. El que segueix desprès és aliè a la temàtica (però no menys important!). I passada una nit de cançons emocionants, aquí em teniu, convertit altre cop en aquella mena de Billy, regalant-me cops a braços i cames repetint piruettes una vegada rere una altra en el petit espai de la meva habitació, envoltat d'armaris, taules i llits, somrient, esgotat.
